A la fi del període terciari es va iniciar un important alçament nord-sud que va desplaçar les aigües del gran llac interior català. Aquesta sortida d’aigües, i degut a la orografia, va provocar que una part de les aigües residuals formessin llacs de variades extensions. Els més grans deurien ser els de la Vall d’en Bas i la Vall de Bianya. Molt més tard es formà un segon llac a la zona de la Vall d’en Bas degut al barratge làvic dels escolaments que van formar els Bosc de Tosca.

La vall va tenir assentaments romans. Ho prova l’antic nom “Murriano” i les restes de la torra de guaita al capdamunt del Murrià.

Al segle IX el terme que ara coneixem com la Vall d’en Bas estava format per set valls anomenades: Basse o Basso (972); Joannetum (898); Sancti Privati (1017); Pugo Pardinas (985); Balbos (358); Presas (957); Olotis (872) o Oloto (977). Les tres primeres valls eren dels vescomtes de Bas i en tenien la jurisdicció civil i criminal. La sisena pertanyia al monestir de Sant Benet de Bages per donació de Ricarda el 31 de maig de 957, posseint la jurisdicció criminal els vescomtes de Bas. La setena, Olot, va ser transferida a Santa Maria de Ripoll.

El 905, el poble de Sant Esteve en el “pugó Sancti Stephani” va ser cedit per Carles el Simple a un cavaller que es deia Teodosi.

Els comtes de Besalú eren propietaris de la vall alta del Fluvià i els territoris de Sant Esteve i Sant Privat de Bas, les Preses, Ridaura, Puigpardines, Joanetes, la Pinya, Sant Joan dels Balbs, Sant Andreu del Coll, Rupit, Castelló d’en Bas, Finestres, Olot i Sant Julià de Cabrera. A partir de 1126 aquesta jurisdicció passar a ser el Vescomtat de Bas. El 1218, Hug de Torroja, vescomte de Bas, deixa tot aquest territori a la seva germana Eldiardis. El 1231, aquesta en fa donació al seu fill Simó de Palau. El 1272, Sibíl·lia de Palau, vescomtessa de Bas, va cedir part dels seus terrenys al puig de Sant Esteve de Oculo, a Ramon de Puigpardines per tal que hi pogués construir cases. El 1280, el rei Pere II d’Aragó, nomena Arnau d’Armentera procurador especial per tal que pugui rebre de Sibíl·lia el vescomtat de Bas i Castellfollit. El 1285, Pere el Gran concedeix al comte Hu IV d’Empúries el títol de vescomte de Bas pels seus serveis durant la invasió de Felip l’Atrevit.

Al segle XIV, els habitants de les Preses estaven obligats a vendre els seus articles al mercat del Mallol, sent empresonats si no obeïen. El 1364 figura com a vescomte de Bas Bernat de Cabrera. Aquest fou sentenciat a mort per diverses malversacions que Pere III li imputava. Posteriorment, el vescomtat de Bas va ser restituït a Bernardí de Cabrera, reconeixent la innocència del seu avi.

Els terratrèmols del 1427-1428 van assolar el territori. Les esglésies de Sant Esteve d’en Bas, la Pinya i els Balbs van ser destruïdes. El 1436 encara no s’havien reconstruït i les celebracions es feien en barraques improvisades.

Al segle XV els “mals usos” van provocar l’aixecament remença. Entre aquests “mals usos” hi havia el de remença que obligava als pagesos a no canviar de domicili ni marxar a un altre lloc. No poden vendre els seus béns sense pagar una quantitat al senyor feudal. El 1462 hi va haver l’aixecament remença dins el marc de la guerra civil entre el rei Joan II i la Generalitat. En aquesta guerra, els pagesos van donar suport al rei. Aquest, però, no va solucionar el problema remença. Del 1472 al 1481 va persistir l’aixecament remença, guiats per Francesc de Verntallat. El 1481, el rei Ferran II va permetre la continuació dels “mals usos”. Així, el 1484 es va produir un nou alçament remença. Aquest cop Francesc de Verntallat no hi va participar activament, però sí que va assistir, primer a l’Assemblea d’Amer del 1485, i després al monestir de Santa Maria de Guadalupe, on, el 21 d’abril de 1486, es van ratificar els acords previs i es va donar per acabat l’alçament remença.

El 1574 es va vendre el vescomtat de Bas per part de la Casa de Cabrera a la Casa de Moncada. Finalment, el vescomtat de Bas va passar a mans de la Casa de Medinaceli.

El segle XVII, a la Vall d’en Bas hi va haver diversos enfrontaments amb els francesos. L’any 1694, mentre els francesos havien ocupat Girona, Sant Esteve d’en Bas es va negar a pagar contribució als francesos. La nit del 9 al 10 de març de 1695 els francesos van conquerir el castell del Mallol i van saquejar i calar foc les cases de Sant Esteve d’en Bas. Els veïns, ajudats pels miquelets de Sant Feliu de Pallerols, van atacar i van fer recular els francesos.

El 4 d’octubre de 1813, durant la invasió napoleònica, hi va haver una gran batalla a Sant Privat d’en Bas entre les tropes franceses, comandades pel general Petit, i les espanyoles, comandades pel brigadier Villamil, que van ser derrotades.

El 1911 es va inaugurar el carrilet que unia Olot amb Girona. El 15 de juliol de 1969, però, va fer l’últim viatge.

El 1936 es va construir un aeròdrom a la vall tot i que no va funcionar mai a ple rendiment.

L’octubre de 1940 va patir unes greus inundacions que van malmetre molt la vall. Aquesta data és coneguda com “l’any de l’aiguat”.

El Mallol

Durant l’etapa del vescomtat de Bas va ser la seva capital administrativa. Tenia jutge, veguer o sots-veguer.

Cap a finals del segle XII ja es troben documents que parlen del “Maiol”. El 1175 va ser donada pel vescomte Hug al prior Pere de Sant Corneli.

El 1377 va ser atorgada per Pere III (IV d’Aragó) la concessió de la fira, atenent la petició dels prohoms de les parròquies del vescomtat. Aquesta es celebrava durant vuit dies a partir de Sant Nicolau (6 de desembre). La fira es va deixar de celebrar el 1907, però el 1993 va ser recuperada.

En el poble s’hi trobava el castell, o hi havia la notaria i la seu dels veguers. Després dels terratrèmols del segle XV, el castell i les seves muralles van ser destruïts. Posteriorment es va reconstruir el castell però les muralles no, i les seves restes es van utilitzar com a matèria primera en la reconstrucció dels edificis.

Entre el 1528 i 1530 la pesta va causar molts morts al poble. El 1657, durant la guerra dels segadors, les tropes franceses, que ocupaven la fortalesa, van ser atacades pels miquelets i van ser obligades a rendir-se. Durant aquest segle, el Mallol continuava sent el centre de la vida política del vescomtat.

Els Hostalets d’en Bas

A finals del segle XVI, en el pla de Teixeda es va construir un hostal per la gent que utilitzava el camí ral cap a Vic o Barcelona. En temps posteriors es van anar construint cases al seu voltant, i, el segle XVII, el lloc ja era conegut com el veïnat de l’Hostal Nou. S’hi va construir un altre hostal, i partir de llavors ja es va conèixer amb el nom de “els Hostalets”.

El 1876-77 es va construir una església dedicada a Sant Assumpta, i el 1928, va passar a ser parròquia.

El carrer Teixeda es molt conegut pels seus balcons de fusta plens de flors.

Joanetes

El lloc ja ve esmentat el segle IX i formava part del vescomtat de Bas. Antigament formaven part del municipi els veïnats de Sant Pere de Falgars i una part de Can Trona.

La Pinya

L’any 958, dins el testament del comte Guifred de Besalú, ja s’esmenta la “Pinna” com a parròquia del vescomtat de Bas. En el testament del comte Bernat de Tallaferro, el 1020, s’esmenta l’alou de la Pinya, que va passar a pertànyer als monjos de Ripoll, els quals el 1022, van fer consagrar l’església pel bisbe Oliva de Vic.

Puigpardines

Al lloc hi trobem l’església dedicada a Santa Maria. Antigament va ser monestir. També hi trobem la rectoria que actualment és casa de colònies. Darrera el poble hi trobem la masia de Toralles, antic casal dels senyors de Puigpardines, que aixecaren el segle XV després d’abandonar el castell de Puigpardines. En la seva porta s’hi pot veure l’escut de la família.

Sant Esteve d’en Bas

Al segle X aquest lloc era conegut amb el nom de “Sant Esteve d’Oculo o de Ça Ull”. Als segles XII-XIII es va convertir en el centre del vescomtat de Bas. Dins el seu terme s’aixecava el castell dels vescomtes, anomenat Castelló de Bas i l’església de Sant Miquel. Fins el 1968 formaven part del seu municipi els veïnats d’Hostalets d’en Bas, el veïnat de Vilallonga, el de Murrià i l’església de Sant Quintí de Bas.

Sant Privat d’en Bas

Del lloc es tenen documents de 904 en el que es nota que és part del vescomtat de Bas. Dins els seu terme hi trobàvem el Mallol, Puigpardines, el veïnat de Pocafarina, els santuaris de Santa Magdalena i de les Olletes i la masia i bosc de Verntallat.

Durant la guerra de la Independència, el 1813, hi va haver una batalla cruenta entre els francesos i els espanyols en el lloc.