Santa Maria de Puigpardines

Consta que a l’any 1060 Santa Maria era ja parròquia, cedida el 1108 pel bisbe de Girona, Bernat Umbert, al monestir agustinià de Santa Maria de Manlleu. El 1131 ja s’havia establert a Puigpardines una canònica filial del monestir manlleuenc, a favor de la qual Pere de Cervelló, vescomte de Bas, havia fet donació de l’església de Sant Privat d’en Bas, fet que confirmà Bernat Dalmau,  prelat de Girona. El temple, llavors, era anomenat "Sancte Marie de Podio Pardiniis", modificació del topònim "Podio pardinarum" documentat l’any 1113 i que va tornar a utilitzar-se posteriorment des del segle XII al XVII.

Església originàriament romànica, de la qual només es conserva en l’actualitat la façana llevantina, amb porta d’entrada adovellada i cega, protegida per una petita cornisa o guardapols. L’arc és sostingut per dues columnes monolítiques amb capitells tardans ornats amb fullatges i àbacs carrats fistonejats per un petit fris en la part alta. Després de la restauració que es va fer el 1980, han quedat al descobert la llinda i un petit timpà llis, amb fistons que, rematats amb unes pinyes en relleu, de baix a dalt, ornen el conjunt dels carreus laterals que donen forma rectangular al llum. Al costat dret de la portalada, esculpides en els carreus, hi ha dues inscripcions relacionades amb el casal de Puigpardines, família noble que va cuidar el temple.

La seva àbsida era al costat de llevant, però, desapareguda segurament pels terratrèmols del segle XV, va ser substituïda per un cos de construcció en el qual s’hi va obrir la porta d’entrada actual, fet que suposà capgirar la primitiva disposició del temple. Aquest frontispici, que presenta un rudimentari estil renaixentista, té una fornícula i un ull de bou damunt la porta. Sota les parts caigudes de l’enlluït que el cobreix, s’observen vell carreus de pedra. Pels costats de migjorn i nord, hi ha construccions annexionades. En l’extrem de llevant s’aixeca el campanar de torre quadrada, obra que cal datar al segle XVIII.

A l’interior hi ha una pica baptismal romànica d’immersió ornada amb un cordó estriat que l’envolta per la part superior. El temple, fins a l’any 1936, conservà pintures al fresc fetes per Joan-Carles Panyó, primer director de l’Escola de Dibuix d’Olot, inaugurada el 1783.

• MURLÀ I GIRALT, Josep (1983). Guia del romànic de la Garrotxa. Olot: Alzamora.