Sant Joan dels Balbs

Aquesta esglesiola es troba a ponent de la vall de la Pinya, a la Vall d’en Bas, en un vessant de la muntanya de la Ranta (o Rauta o Randa). El seu cognom, dels Balbs, ve donat per l’indret on es troba situada.

Cal dir, abans de començar a relatar la seva història, que el sol fet d’existir va ser degut a les tibantors existents entre els monestirs de Ripoll i de Besalú. Tenint en compte que es troba a poca distància de l’església de la Pinya, Sant Joan dels Balbs no hauria d’existir. Però es va donar el cas que la Pinya pertanyia al monestir de Ripoll i el lloc dels Balbs pertanyia al monestir de Besalú. Aquest lloc, doncs, hauria hagut de sotmetre’s al monestir de Ripoll. Segurament amb l’ajuda dels senyors dels Balbs es va erigir la nova església pertanyen al monestir de Besalú i es va resoldre el problema.

L’església té una sola nau rectangular i un sol absis. Es creu que els murs laterals de la nau i part del frontispici van sobreviure als terratrèmols del segle XV. Després d’aquests, es reconstruir part del frontispici  de ponent i dels murs laterals i es va donar a la volta de canó la forma apuntada. L’absis va ser construït en forma d’arc de mig punt però amb un radi menor que el primitiu.

Sembla que la sagristia, capella i porxo es van construir el 1770 i l’arrebossat i pintures van ser obra del segle XIX.

La primera notícia que es té del nom dels Balbs prové del comte Guifré de Besalú. Aquest, en el seu testament, el 958, és citat aquest lloc com a “Balbos”. El 977, el comte-bisbe Miró cedia a l’església de Sant Vicenç de Besalú l’alou de Balps o Balbs junt amb la seva església dedicada a Sant Joan. Cap al març de l’any 1000, Bernat de Tallaferro, comte de Besalú, feia donació d’aquesta església al monestir de Sant Genís i Sant Miquel Arcàngel de Besalú.

No és fins l’any 1314 que no tornem a tenir notícies d’aquesta església. És en aquesta data que es parla de l’existència de dos altars: el major, dedicat a Sant Joan i un altre dedicat a la Verge Maria.

Des d’aquesta data i fins a principis del segle XV hi ha documentació on es parla dels diferents rectors que passen per aquesta església. En aquesta època es sap que el rector cobrava una quarta part dels delmes i que la resta s’enviava al monestir de Santa Maria de Besalú.

Els anys 1427 i 1428 van tenir lloc els forts terratrèmols que van assolar la comarca. Per documents sabem que l’església va ser totalment destruïda. El 1436 encara hi ha notícies que els oficis es celebraven en una barraca.

Entre els anys 1440 i 1470 es va reconstruir. L’interior contenia dos altars i la pila baptismal, igual que l’anterior als terratrèmols. L’inventari d’objectes no va variar fins el 1517, denotant una pobresa extrema a tota la parròquia.

L’any 1550 es repara el sostre que amenaçava d’esfondrar-se. És en aquesta època on trobem per primera vegada l’existència de dues campanes.

El 1609, el bisbe de Girona Arévalo de Zuazo va suprimir la parròquia degut a que només hi quedaven quatre focs (cases), passant a pertànyer a la parròquia de la Pinya.

El 1663 es va reparar el sostre de l’església perquè hi plovia a dins. També es va refer la paret del clos del cementiri. Com a curiositat, el segle XVIII només va tenir dos rectors: Rvnd. Sulpici Llondies (1695-1748) i el Rvnd. Ponç Prat (1750-1801).

Fins el 1897 es té constància que Sant Joan dels Balbs posseïa un cementiri. Actualment, però, no es conserva cap vestigi.

Després de la Guerra Civil, el 1940, es va fer una reconstrucció bàsica per reintegrar l’església al culte.

Cap a finals dels anys 70 del segle XX, gràcies al mossèn Josep M. Melció, rector de la Pinya, al grup Amics del Vescomtat de Bas i a molts voluntaris, es va començar a reparar l’església. Primer es va reconstruir el teulat. Van seguir el campanar, els paraments exteriors, la façana.

Gràcies a aquestes obres es va poder comprovar les diferents fases construcció que va patir l’església: els carreus de la part inferior de l’absis serien anteriors als terratrèmols del segle XV, l’altar, façana i campanar són posteriors als terratrèmols, la sagristia i les cartel·les son del 1770 i la decoració i pintures de l’altar són de 1831.

• Arnau i Guerola, Maruja (2000). Els pobles gironins. Festes, història costums, tradicions, vol. VI: La comarca de la Garrotxa (I). Olot: Impremta Aubert.