Volcà de Santa Margarida

Es tracta d’un edifici volcànic de tipus freatomagmàtic que es recolza en els gresos eocènics. Destaca la morfologia circular del cràter, amb uns 350 metres de diàmetre i uns 70 metres de fondària. Tanmateix, el con no està format totalment per materials volcànics, sinó que en el seu vorell intern meridional afloren les roques prevolcàniques a causa de l'encasta- ment del cràter per sota del substrat. Al mig del cràter es troba una ermita, d’origen romànic, molt modificada posteriorment.

D’acord amb la cartografia dels materials volcànics d’aquest sector, s’ha comprovat que no tots els dipòsits que es troben en aquests afloraments provenen del volcà de Santa Margarida.

Els nivells basals corresponen a onades piroclàstiques expulsades durant la fase freatomagmàtica del volcà. Aquestes tenen una dispersió predominant cap a l’est i es van formar com a conseqüència de la interacció del magma amb l’aigua de l’aqüífer de la formació de Bellmunt (eocè). La capa intermèdia també va ser originada pel Santa Margarida, però la violència de l’erupció en aquesta etapa va ser molt menys important. Es va formar un dipòsit de caiguda, gairebé estrombolià, si bé la presència d’alguns fragments lítics indica una activitat freatomagmàtica lleu. La dispersió d’aquests materials és radial des del centre eruptiu.

Finalment, les escòries de la part superior corresponen a un dipòsit de caiguda estrombolià que no procedeix d’aquest centre eruptiu sinó del volcà del Croscat localitzat a un quilòmetre. L’absència de paleosòl que separi aquests materials dels anteriors permet deduir que les erupcions d’aquests dos volcans van ser simultànies.

• Extracte de La zona volcànica de la Garrotxa. Fitxes d'afloraments. Pàgines 56-89