Santuari de la Mare de Déu del Mont

Aquest santuari està íntimament lligat al monestir de Sant Llorenç de Sous. El 872, Carles el Calb va donar a Recimir, abat de Sant Aniol d’Agujes, dominis del lloc.

L’any 1222, en una deixa de l’Abat de Camprodon, queda constància que a Sous ja hi havia un altar dedicat a la Mare de Déu del Mont. El 1311, fra Bernat, abat de Sous, construeix una petita església a cim de la muntanya.

L’any 1428, els terratrèmols destrueixen el santuari, però la popularitat de lloc fa que no es trigui molt a reconstruir-lo, ampliant-lo fins i tot.

A finals del segle XIX, el santuari res posa de moda entre els escriptors. Trobem articles i ressenyes d’Alsius, Marià, Aguiló, Ubach, Vinyeta, i l’estiu de 1884, Mossèn Cinto fa una estada en el Santuari per escriure el poema “Canigó”. Ell mateix va descriure l’església amb les següents paraules: “Lo temple és bizantí, d’una sola nau, coberta amb volta de canó. És tota plena de carreus, mes sense cap ornament ni motllura, per dins ni per fora. Únicament, del timpà destruït del portal, n e resta un àngel de pedra amb un cordó a les mans i amb ales mig plegades, en actitud en què solen pintar lo misteri de l’Anunciació. Lo frontis, estava cobert d’una ala de gruixudes lloses, formant un bordonet de mitja canya: les arrencà una forta tramuntana, fent-les voleiar com fulles per sobre la muntanya. Ara les pluges ajuden al temps i als llamps a destruir la cara, algun dia formosa i escaiguda de l’edifici. Tres soles finestres hi ha en la part antiga del temple i són d’uns quatre dits d’ample. Més que quatre finestres, semblen espitlleres per on la llum aguaita sense poden entrar”.

Durant la guerra civil es destrueix la imatge que és restaurada i col·locada de nou l’any 1941.

El 1949, els pares caputxins s’instal·len a la residència. Durant vuit anys, visiten el santuari una mitjana de cinc mil peregrins. Tot i aquest èxit, la intenció de modernitzar el santuari no es va poder du a terme per problemes econòmics.

El 1966, s’inaugura un refugi lliure per als que pujaven al santuari i aquest es trobava tancat.

Durant els anys 70 es va obrir una pista que pujava al Santuari des de l’hostal de Can Vilà, a la carretera de Figueres. El recorregut era de 11 quilòmetres asfaltats i 9 de pista en bon estat. Avui dia tota la carretera està asfaltada.

Les vistes des del Santuari són immillorables. Res millor que Verdaguer per descriure-les:

“Des d’ací es veu tota la serralada del Pirineu, des del Puigmal fins al mar, renglera d’enormes muntanyes que d’ací estant semblen dominades per l’ample i alterós Canigó. Aquest té a llevant les de Maçanet de Cabrenys, que amb sos merlets recorden les de Montserrat, les Salines, el Coll de Panissars, dominat pel castell de Bellaguarda, Requesens, tron de la Verge d’aquest nom, a la qual demanen els figuerencs la sanitosa tramuntana, el coll de Banyuls, per on passaven antany, a corrua feta, els contrabandistes, les dues muntanyes de Sant Pere de Roda i del Pení, aquesta ficada de peus dins el golf de Roses. Davant eixa filera de gegants, n’hi ha una altra de menys important, però que no desmereix pas: Bassegoda, Comanegra, les cingleres de Sant Aniol, i d’altres que es van allunyant cap a trobar el puig de Sant Antoni de Camprodon i el Taga.

A ponent, més ençà del formidable Puigsacalm, es veu arrencar d’aquesta gran serralada la de Santa Magdalena, fins a les Osques de Cabrera; aquí torça cap a llevant vers el santuari de la Salut, lligant-se amb la serra de Santa Cecília, per a formar totes dues plegades el promontori del Far, que sembla una nau de llarga proa, que surt d’entre les serres, sobre l’estranya mar de verdor de les Guilleries.

La serra de Santa Cecília, allargant-se cap a llevant, va a trobar la de Finestres, que, trencada i oberta, és ben mereixedora del nom que el poble li ha donat. Aquesta muntanya és una branca de Rocacorba, que sembla una alzina superba, que escampa a l’entorn les amples arrels del Puigarnol, Camós i Puigsurroca. Damunt de totes i del Montnegre, es veu allà dalt torrejar el Montseny, el cedre de les muntanyes de Catalunya.

Les altes i llargarudes Gavarres tanquen al sud-oest el magnífic amfiteatre de muntanyes. Begur i les Escales es veuen negrejar més a orient i les dues viles que s’hi enfilen blanquegen com dos tudons, quiscun en son arbre.

Quantes dotzenes de poble i viles es veuen des d’aquest incomparable mirador, des de Figueres, la reina del Pla, fins a la immortal Girona, que, recolzada a la serra dels Àngels, sembla repassar el comte de ses glòries, tot emmirallant-se en el Ter, que corre a ses plantes. Més ençà es veu Banyoles, amb son formós estany, flor d’aquest paisatge. A l’altra banda de la plana, travessant ela cinta del Fluvià, que la divideix, s’albira un altre estany, és el de Castelló, on es sent el misteriós bruel del parell de bous que s’enfonsaren amb el seu amo, en càstig per sa avarícia. Un xic a ponent, s’albira amb prou feines Empúries, que, a un costat del golf, sembla mirar amb enveja sa germana Roses, renéixer de ses runes a l’altre costat.

Més ençà d’aquesta bella escampadissa de pobles, més ençà de l’Empordà i la Garrotxa, al peu del Mont, mostra encara algun dels merlets de sa corona Besalú, la pàtria del comte Tallaferro. Més cap al nord, es veu Argelaguer, la pàtria de sant Damas, Castellfollit , poble que n’és pujat com una cabra al cim d’una roca i, part damunt Olot, més atrevida encara, asseguda entre les boques dels volcans apagats i a les plantes de sa patrona, la Verge del Tura”.

Pi i Tramunt, Daniel (1981). Santuaris muntanyencs de la Garrotxa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.