Santuari de la Mare de Déu del Collell

La seva tradició diu que el segle VIII, el Baró de Cartellà va donar una gran part de la seva propietat per edificar una petita capella dedicada a la Verge, arran d’una promesa pel guariment del seu fill després d’una greu malaltia. Aquest fill, després, va fundar un monestir benedictí del qual va ser prior. Tot aquesta tradició no té fonament en cap document. Així el document més antic que en parla data del 1198.

El segle XV el temple quedà interdit a causa, sembla, d’un crim que s’hi va cometre. Aquest interdit durà uns 20 o 25 anys. Fins i tot es va utilitzar les seves dependències per quadres. El 1483 es va tornar a revifar la devoció en aquest temple degut a l’aparició de la Mare de Déu a Miquel Noguer, veí del Torn. Segons Constants: “Era cap al tard, i aquest anava a tocar, com de costum, l’oració del perdó, quan la porta barrada s’obrí de pinta en ample i aparegué davant seu una Donzella amb vestits blancs que, entre plors i grans laments, li féu la triple comenda de treure l’entredit, la penitència del poble i l’endegar processons i romiatges cap al seu santuari”.

Les visites a aquest santuari són nombroses i importants. El propi rei Ferran el Catòlic hi va anar acompanyat dels seus fills, i Carles V, Felip II i Felip III li van concedir diversos privilegis. Molts papes, des d’Innocenci VIII fins a Pius XI, van concedir regalies espirituals al santuari. Degut a la seva popularitat es van fer nombroses remodelacions. El 1578 es va ampliar i es va construir una hostatgeria i un petit hospital per als peregrins malalts. El 1670 es va ampliar l’interior del santuari amb diversos altars. Inclús hi havia, al recinte, una carnisseria i una ferreteria. A finals del segle XV es va crear la confraria de la Immaculada Concepció. El 1589 la del Roser i el 1612 la del Santíssim Nom de Jesús. Durant tres segles la seva reputació no va parar de créixer. Però el 1785 va començar la seva decadència per problemes en la seva administració. El 1806 els bens del Collell van ser venuts a causa de la desamortització.

El 1852, el bisbe Florenci Llorente, va inaugurar un col·legi per a nois pobres per tal de preparar-los alhora per la carrera eclesiàstica.

El 1915 comencen els treballs del temple actual, obra de l’arquitecte Josep Ramon, inaugurat el 1949. Aquest es va consagrar el 1952 i el 25 d’octubre del 1953 es va fer la coronació canònica de la Verge.

La guerra del 1936 va ser desastrosa per aquest santuari ja que fins el 1939 es va convertir en presó. Poc abans d’acabar la guerra es van afusellar molts dels presoners religiosos o laics. Una creu rememora aquells fets.

El 1942 va deixar de ser seminari i es va convertir en un centre docent regentat pels capellans diocesans que impartien classes junt amb professors seglars.

A partir dels anys 90 va anar davallant l’assistència d’alumnes fins que l’any 1998 es va decidir el seu tancament. Actualment S’ha convertit en una casa de colònies on l’estiu s’hi organitzen campus d’esports. També hi ha un restaurant i s’hi celebren casaments.

La imatge de Santa Maria del Collell és d’estil romànic del segle XII i ha aconseguit arribar fins els nostres dies. La podem veure presidint el cambril del santuari nou. És una talla de fusta acolorida de roig i blau. Posta el Fill a la falda, i té la mà dreta en acció de beneir i amb l’esquerra aferma un llibre.

Hi ha una edició dels goigs anomenada “Goigs a llaor de Nostra Dona Santa Maria del Collell” i diu:

“Han passat generacions i la vall és la mateixa; els pobles, les quatre fonts, els pradells, els camps de xeixa i els màrgens, i l’ocell, l’hostalot i la porxada: Verge Santa del Collell, empareu nostra contrada”

Una altre edició, del 1953, diu:

“Sembradora de boneses, guarniu nostres pits d’amor! Deu-nos a beure tendreses en la font de vostre cor. feu tranquil·la nostra mort quan l’hora ens sia arribada. Assistiu-nos, gran Senyora del Collell intitulada!”

• Arnau i Guerola, Maruja (2000). Els pobles gironins. Festes, història costums, tradicions, vol. VI: La comarca de la Garrotxa (I). Olot: Impremta Aubert.
• Pi i Tramunt, Daniel (1981). Santuaris muntanyencs de la Garrotxa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.