Sant Feliu de Beuda

La primera notícia de l’església la trobem en un document del 1004 que diu “... parrochia S. Felicis cujus domus est fundata in vila Beutte...”. Aquest document pertany a la transcripció d’un judici celebrat a Besalú entre els comtes Bernat Tallaferro i el Bisbe de Girona Odó, reclamant aquest últim la possessió de la parròquia.

El 1058, el prelat Berenguer Wifred demanà una altre vegada la restitució de la parròquia, petició que fou atesa per la comtessa Ermessenda.

L’església torna a sortir en documents del 1279, 1280 com a “Ecclessia de Beuda” o “Bauda”. I en documents del segle XV com a “ecclesia parrochialis sancti Felicis de Beuda”.

Es tracta d’una construcció romànica de planta irregular, més estreta en la part davantera que en la del darrera. Té tres naus, separades per tres pilars que aguanten el mateix número d’arcs. La nau central té volta de canó amb fris fent dent de serra. Damunt les àbsides laterals hi trobem un ull de bou mig cec.

Al costat sud hi trobem dues finestres, cornisa i una sagristia annexionada en època posterior.

A ponent hi ha la porta d’entrada amb tres arcs en gradació. L’arc central està sostingut per columnes amb capitells. Aquests estan ornamentats, el de la dreta, amb un ocell i un element floral, i el de l’esquerra amb un xai de gran cornamenta. La porta encara conserva el forrellat romànic original acabat amb cap de dragó.

A la façana s’hi observen tres finestres simètricament situades. Una sobra la porta i les altres dues als extrems i a l’alçada de les naus laterals.

El campanar, antiga espadanya de dos obertures, és de torre i amb teulat de dos vessants. La campana és de 1754 i fosa a Torredon-jimeno (Jaén). Al campanar s’hi accedeix per unes escales adossades al costat nord.

A l’interior es conserva la pica baptismal d’immersió del segle XII ornamentada amb detalls florals i quatre figures en relleu relacionades amb el passatge bíblic del pecat original.

• Murlà i Giralt, Josep (1983). Guia del romànic de la Garrotxa. Olot: Alzamora.