Santurari de Santa Maria de Finestres

Els documents més antics ens diuen que l’església va ser consagrada l’any 947 pel bisbe de Girona Gotmar. Fou parròquia i per tant, el bisbe ordenà el pagament del delme als veïns de Murrià i Bustins. Es dóna la peculiaritat que algunes rendes eren de fóra del terme. El 1020, el comte Tallaferro atorga, en el seu testament, una propietat situada a Sant Cristòfol les Fonts.

A finals del segle XI es converteix en priorat. Aquest dura fins a finals del segle XV. Jordi Fabre (1477-1496) va ser l’últim prior que es té constància.

Els terratrèmols del segle XV van destruir l’edifici i els pocs veïns de la parròquia van haver de demanar caritat a les parròquies veïnes per la reconstrucció. Se sap, per documents, que al 1440 la missa es feia en una barraca de fusta.

A finals del segle XVI pertanyia al monestir de Banyoles. En aquests temps no hi vivia cap prior i del culte en tenia cura capellans custodis. Això va finalitzar l’any 1836.

Ramon Grabulosa diu: "Finestres ja no es recuperaria mai més. Arquitectònicament, és una ruïna des dels terratrèmols; i quan, molts d’anys després, l’església fou reconstruïda, quedà tal com és ara: sense res remarcable. Francesc Montsalvatge, en el seu temps, ja va dir que el castell i el priorat feia 60 anys que eren semi abandonats".

El fet que el lloc sigui tan remot i inaccessible ha fet que al llarg dels segles hagi patit infinitat de furts i destrosses: l’any 1508, en Sayols, propietari d’un mas proper, informa al bisbe que s’ha trobat la porta de l’església tancada i les del priorat esbatanades. També diu que, 10 anys enrere, uns lladres van malferir mossèn Bernat Torrrent i que a partir de llavors cap capellà vol viure-hi; Pi i Tramunt, en el seu llibre “Santuaris muntanyencs de la Garrotxa”, diu: "... primera visita nostra el 1972. L’estat de tot el conjunt era deplorable i l’obra dels insensats era ben manifesta: portes esventrades, parets fetes caure, guixades per tot arreu..."; el juny de 2001 uns brètols van calar foc a les baranes que feia poc s’havien construït. Van tirar la imatge de la Mare de Déu daltabaix del cingle. A tot això cal sumar-hi les destrosses fetes durant la guerra del 1936.

De l’edifici romànic només queda la volta i l’absis sobrealçat. Després dels terratrèmols, es va reformar l’església i s’afegiren la casa rectoral i un petit hostalatge. El campanar és d’espadanya i doble obertura. En una obertura encara es conserva una campana col·locada el 1840 i apadrinada pels Rocafiguera.

• Arnau i Guerola, Maruja (2000). Els pobles gironins. Festes, història costums, tradicions, vol. VI: La comarca de la Garrotxa (I). Olot: Impremta Aubert.
• Pi i Tramunt, Daniel (1981). Santuaris muntanyencs de la Garrotxa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.