Santuari de la Mare de Déu d'Escales

Trobem la primera citació del lloc l’any 973 com a “Villa Scalis”. L’església surt documentada el 1092 com a “Sancte Marie de Eschalis” en el testament del senyor d’Ogassa i de la Clusa, Bernat Joan, en el qual llegà dues parts de la dècima de la parròquia al monestir de Santa Maria de Coll de Panissars. El 1160 es documenta la donació feta per Bernat d’Oix a favor del prior de Santa Maria de Besalú, d’un molí situat “in villa Adano”, a la parròquia d’Escales. El 1358, el trobem citat com a “Sancte Marie de Scalis” i el 1362, com a “Sancte Marie Descalis”. Fins a finals del segle XVI fou parròquia, passant després a dependre de Sant Llorença d’Oix.

L’estructura del temple és exemple de diverses èpoques del romànic: la part baixa dels murs de la nau correspon al segle X; la part superior i coberta de llosa daten del segle XI; la galilea, decantada cap al nord i adossada a la façana de ponent és del segle XII i l’àbsida, semicircular, amb cornisa i finestra central, seria del segle XIII. A migdia hi veiem quatre finestres. El campanar, de torre quadrada, obertures a quatre vents i teulat de dos vessants, s’aixeca a ponent. Adossada al mur nord hi ha una escala de pedra que permet arribar a la porta d’entrada, de llum rectangular. Aquesta porta està coberta per la galilea i unes dependències construïdes a sobre i té una llinda amb un gravat amb la data 1831.

En els Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i comarca es considera que la talla mariana és del segle XVII i que va substituir la d’estil romànic que es va col·locar el 1666 i va ser destruïda el 1936.

Al 1976, els Amics de l’Alta Garrotxa, van començar a restaurar l’edifici. Es va eliminar la moderna sagristia, es va arreglar la teulada i es va consolidar un arc interior que una gran figuera havia malmès. El 1984 es van inaugurar les obres.

S’explica que en aquest lloc, durant la primera guerra carlina, un nombrós grup de soldats voluntaris liberals, gairebé tots de la Pobla de Lillet, captius dels soldats carlins, van ser conduïts fins el grau d’Escales i llançats daltabaix. És per això que també s’anomena salt dels Lliberals.

• Arnau i Guerola, Maruja (2000). Els pobles gironins. Festes, història costums, tradicions, vol. VI: La comarca de la Garrotxa (I). Olot: Impremta Aubert.
• Murlà i Giralt, Josep (1983). Guia del romànic de la Garrotxa. Olot: Alzamora.
• Pi i Tramunt, Daniel (1981). Santuaris muntanyencs de la Garrotxa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.