Santa Maria de Sacot

La notícia documental més vella és de l’any 1066 i la parròquia ve citada com a “Sanctae Mariae de Cod” en la donació feta per Bernat al monestir de Camprodon d’un alou situat en aquell indret. El topònim canvià després per “Cute” (1314), “Caçot” (1329) i “Cot” (1432). En aquesta última data consta la visita de fra Joan Casanova, bisbe de Girona, en que es diu que l’església es trobava “totalment derruïda i caiguda a terra a causa d’un terratrèmol”. Poc després es fe la reconstrucció tal com ho indiquen les visites pastorals de 1447 i 1490 a la “ecclesiam beate marie de Cote”.

En el segle XVI, la parròquia de Santa Maria de Sacot s’uní a la de Sant Andreu de Porreres, el qual esdevindria, durant segles, l’anomenada “parròquia de la Vall del Bac”. Actualment, però, aquest títol l’ostenta Sant Miquel de la Torre.

És d’una nau, amb volta de canó. A la façana de llevant hi ha una finestra, cega. A migjorn, hi ha dues finestres mentre que en la façana de ponent es troba el campanar d’espadanya de doble obertura, una finestra i la porta d’entrada, rectangular i amb una llinda on consta que l’any 1672 el senyor Pal·ladi Joncar de Llongarriu la féu restaurar.

L’església també es coneix com a Santa Maria de Llongarriu i, amb menys freqüència, com la Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu.

• Murlà i Giralt, Josep (1983). Guia del romànic de la Garrotxa. Olot: Alzamora