Sant Iscle de Colltort

El primer document que parla de l’església data de 1020. Procedeix d’un testament de Bernat Tallaferro, el qual llegà al seu fill Guillem el lloc i l’església de “Sancto Acisclo... collotorto”. El 1184 es torna a esmentar en el testament de Dulcia, senyora de la vall i castell d’Hostoles. El 1394, Altibella, esposa de Bernat de Palau, llega diversos béns de la parròquia de “Sancti Aciscli de Collo torto” al monestir de Sant Pere de Besalú. I el 1472, Anna, esposa del baró de Santa Pau, Guillem d’Oix, concedeix diversos privilegis als habitants de la parròquia de “Santiscle de Colltort”.

Església d’origen romànic molt modificada en temps posteriors i molt malmesa pel pas dels anys. Hi ha alguns autors, però, que creuen que l’església és de temps més moderns.

A migdia hi ha restes del seu origen romànic. A ponent hi ha la porta d’entrada, sota un porxo, sobre la qual hi ha un ull de bou. El campanar és d’espadanya amb una sola obertura.

El 1985 es va procedir a la seva restauració. Es van realitzar les següents obres: repàs de la teulada del porxo, rascat de les arcuacions de pedra de les capelles laterals, massissat de pilars i parets de la nau central, enderroc de maçoneria en el full que revesteix la torre dins la sagristia, excavació del replè de pedres i formigó dins el paviment original, neteja i extracció de la calç de la volta i descoberta de les pintures del segle XV, fixació de les pintures, enderroc del cor i repicat i cates a les parets.

Es creu que l’església es troba sobre un assentament visigòtic.

• Murlà i Giralt, Josep (1983). Guia del romànic de la Garrotxa. Olot: Alzamora.
• Arnau i Guerola, Maruja (2000). Els pobles gironins. Festes, història costums, tradicions, vol. VI: La comarca de la Garrotxa (II). Olot: Impremta Aubert.