Sant Feliu de Monars

La primera cita documental és del 1064 en la donació feta per Arsendis al monestir de Sant Pere de Camprodon d’un alou situat a la parròquia de Beget, que limitava a orient amb el camí de Sant Feliu de Monars. En aquest document és anomenada “Sancti Felicis de Monariis”. L’any 1362 la trobem amb el nom “Sancti Felicis de Monarys”. En aquestes dates, l’església estava annexionada a la de Sant Miquel de Pera. Finalment passà a ser sufragània de la d’Oix.

Aquesta església també és coneguda com a Sant Sebastià de Monars. És d’una nau amb volta apuntada. L’àbsida és trapezial, preromànica (això implicaria uns orígens anteriors al primer document trobat). A migdia hi trobem la porta d’entrada amb arc de mig punt recolzat damunt una cornisa, de forma rectangular i amb llinda llisa. A ponent hi ha una finestra i un campanar d’espadanya de doble obertura. Al costat nord hi veiem la sagristia afegida en temps més moderns.

Cal dir que, a prop, a l’antiga masia de Meians, hi havia hagut una església dedicada a Sant Miquel. Aquesta ve citada l’any 977 en una donació del comte-bisbe Miró a l’altar de Sant Rafael de l’església de Sant Vicenç de Besalú amb les següents paraules: “... et in alio loco, scilicet in Medianos... cum ecclesia quae ibi est fundata in honore sancti Michaelis...”.

• Arnau i Guerola, Maruja (2000). Els pobles gironins. Festes, història costums, tradicions, vol. VI: La comarca de la Garrotxa (I). Olot: Impremta Aubert.
• Murlà i Giralt, Josep (1983). Guia del romànic de la Garrotxa. Olot: Alzamora.