Mas l'Esparc

Trobem aquest mas a tocar l’antiga depuradora d’Olot, a la Canya. Ja documentada el 979 en el testament atorgat pel comte-bisbe Miró, en el qual fa donació al monestir de Sant Pere de Camprodon de l’"aloudem meum de Sparago". Aquest alou havia estat propietat d’un tal Guarino i dels seus fills. L’any 1000, el comte Tallaferro va donar al priorat de Santa Maria de Besalú un alou situat a Bianya "in villa qui dicunt Spargo". Això suposaria que aquest mas és el més antic de la vall i que el tal Guarino el va obtenir per reconquesta als sarraïns.

L’any 1143 comença a sortir la nissaga dels Esparc com a propietària del mas en un acte de definició a favor de l’església de Santa Maria de Ripoll.

El 1396 Guillem Esparc és propietari del mas. Però fins el 1594 no trobem un nou Esparc, Miquel.

En l’època feudal, els Esparc van ser uns pagesos de gran prestigi. Però tingueren molts problemes amb la reialesa. Així, el rei Martí l’Humà va aplicar unes sancions molt greus per motiu de desavinences amb Guillem Esparc.

El 1814 trobem a Esteve Esparc i Alivés. En aquesta data fou nomenat recaptador d’almoines del terme de Socarrats per la Reial Casa de Caritat de Barcelona i en compensació de les molèsties que el càrrec comportava, gaudia de la protecció reial i podia usar armes i tenir altres privilegis.

• Arnau i Guerola, Maruja (2000). Els pobles gironins. Festes, història costums, tradicions, vol. VI: La comarca de la Garrotxa (I). Olot: Impremta Aubert.