Introducció

La vegetació actual d’un territori es troba lligada a una altre anterior que ha evolucionat d’una determinada manera en relació a tots aquells elements de que depèn (sol, clima, explotació humana, fets catastròfics…). Per altre banda la vegetació actual tampoc és estable i no representa més que un moment determinat de la seva evolució. No pot ser estable perquè tampoc ho son la majoria d’aquells elements en els quals es sustenta i dels que depèn i en segon lloc perquè existeix l’acció de factors externs, de manera particular l’acció de l’home que en les nostres latituds la modifica constantment. Si aquests factors externs acabessin, la vegetació evolucionaria a un ritme més lent i en un determinat sentit cap a l’anomenada vegetació potencial o natural que pot coincidir o no amb la vegetació primitiva.

El coneixement de la vegetació potencial és molt important ja que gràcies al seu coneixement podem explicar bona part de les característiques de la vegetació actual. També és important ja que en determinades circumstàncies el coneixement de les comunitats substituïdes ens permet provocar l’evolució de la vegetació cap a un estat nou prèviament pensat.

La comarca de la Garrotxa, per relació superfície de bosc/superfície comarcal, és la que té més superfície arbrada de Catalunya. El 75% de la superfície total està formada per boscos. De la resta, un 23% està formada per conreus i un 2% és territori urbà.

Vegetació Potencial

Vegetació potencial
Vegetació potencial

La vegetació que, de manera natural, cobriria tota la comarca seria eminentment forestal. No obstant, el bosc que s’estendria sobre la regió no seria uniforme, sino que seguiria uns patrons designats per diferents factors: la irregularitat del relleu, el clima, el sòl, etc. Amb tota seguretat, el paisatge vegetal potencial contrastaria amb l’actual per la seva major simplicitat.

Les variacions principals apareixen íntimament relacionades amb l’alçada i el clima. Si ens fixem amb la hipsometria (estudi de les alçades) de la regió podrem veure una tendència a elevar-se en sentit oest, tendència que va lligada a les característiques del clima, la qual cosa ocasiona la formació de dos medis diferents: l’oriental, de caràcter predominantment mediterrani, amb boscos perennifolis i l’occidental, de tendència submediterrània atlàntica, que afavoreix el desenvolupament d’arbres de fulla caduca. Entre els dos existeix una zona de transició en la que es barregen comunitats pròpies dels dos sectors.

Paisatge de la fageda

El paisatge del bosc de faigs ocuparia naturalment les parts altes de les vessants muntanyoses que miren al nord, tot i que l’alçada disminueix a mida que ens desplacem a l’oest. En la fondalada d’Olot s’observa com la fageda baixa fins als 500-600 metres, formant la famosa fageda d’en Jordà.

L’arbre dominant en aquest paisatge és el faig (Fagus Silvatica). No s’observa la presencia d’altres arbres. El sotabosc és pobre i consta principalment de petites plantes herbàcies; marxívol (Helleborus Viridis ssp. Occidentalis) i falgueres (Pteridium Aquilinum).

El paisatge en el seu conjunt ofereix el contrast d’un sotabosc escàs i de poca alçada junt a un estrat arbori dens i ben desenvolupat. La pobresa de l’estrat herbari és conseqüència de les condicions climàtiques, poc favorables a moltes de les especies que es poden trobar en les fagedes del centre d’Europa. La falta d’aigua, causant principal del fet anterior ocasiona també una gran concentració d’arrels a poca profunditat del sòl. Les fagedes de la comarca tenen, doncs, un caràcter intermedi entre les que trobem al Montseny i les que trobem a la Val d’Aran, típicament centreeuropees.

Les fagedes constitueixen un element molt original dins el paisatge vegetal de la comarca i el seu contrast amb la resta de les formacions boscoses és molt marcat. La falta de sotabosc permet un trànsit sense dificultats. Les fulles del faig, més o menys horitzontals i no extraordinàriament opaques tot i que situades a diferents alçades, filtren la llum solar, sobretot a la primavera i l’estiu, i origina tonalitats de llum molt peculiars.

Paisatge de la roureda humida

Dins els boscos de roure que s’estenen per les fondalades occidentals, destaca per la seva originalitat el que ocuparia exclusivament el fons de la vall d’Olot. Es tracta dels boscos de Roure Pènol. (Quercus Robur).

Els arbres que hi podem trobar són el roure pènol , el freixe (Fraxinus Excelsior) , l’auró (Acer Campestre), l’avellaner (Corylis Avellana), el grèvol (Ilex Aquifolium) i el boix marí (Ruscus Aculeatus). L’estrat herbaci es caracteritza per una extraordinària abundància d’especies i una exuberant frondositat i es manté, inclús a l’estiu, verd gràcies al dens fullatge que el protegeix dels intensos raigs solars. A la primavera, quan els arbres encara no tenen fulles, l’estrat herbari està plè de flors. Aquest fet és molt semblant al que existeix en la base de la vessant septentrional dels Pirineus a Bearne, Bigorre, etc… però és més pobre en especies, degut principalment a la menor pluviositat i la situació més meridional de la zona.

Aquest paisatge queda circumscrit exclusivament al fons de la vall d’Olot, de Ridaura, de Bianya i d’en Bas, sense ascendir per les pendents de les muntanyes. Aquest fet és degut a la inversió tèrmica que es dóna a les fondalades i sobretot a la major humitat dels sòls. Els petits cons volcànics apareixen coberts per una associació forestal de característiques més meridionals, com a conseqüència de la major permeabilitat del material que els constitueix.

Paisatge de la roureda seca

En la comarca existeixen altres tipus de rouredes, totes elles de caràcter més meridionals. Així doncs, entre les zones d’alzinar i de fagedes es troben rouredes on no apareixen les espècies més exigents de les rouredes centreeuropees i predominen en canvi les rouredes de tipus submediterrani.

L’espècie dominant és el roure martinenc (Quercus Pubescens). A més es pot trobar; el boix (Buxus Sempervirens), l’auró negre (Acer Monspessulanum), el senet bord (Coronilla Emeurs), el castanyer (Castanea Sativa), el trèmol (Populus Tremula) i l’alzina (Quercus Ilex). El seu sotabosc és molt dens en arbusts i lianes, pel que forma en conjunt una massa compacte de vegetació.

Paisatge de l’alzinar de muntanya

La resta de la comarca, o sigui, el sector de les fondalades orientals, es trobaria totalment ocupat per boscos perennifolis de tipus mediterrani. Boscos d’arbres de fulla petita que formen masses de vegetació quasi impenetrable. Si exceptuem el fons de les valls i les solanes més orientals obertes al mar, ocuparia pràcticament tota la regió a l’est de les formacions caducifòlies. També el trobaríem en els llocs més secs i assolellats de la part occidental.

L’espècie dominant és l’alzina (Quercus Ilex), el roure martinenc (Quercus Pubescens), el boix (Buxus Sempervirens), l’auró negre (Acer Monspessulanum), el senet bord (Coronilla Emeurs), etc…

Paisatge de l’alzinar mediterrani

Aquest tipus de paisatge vegetal només predomina en l’extrem oriental de la comarca, a l’est de la vall de Sant Miquel de Campmajor. Cap a l’interior penetra solament en les solanes més obertes a la influència marítima.

Paisatge de ribera

La presència de l’aigua en forma de corrents contínues (rius, rieres) o formant fanguers  origina la constitució d’ambients caracteritzats per una humitat molt acusada. Aquí hauríem de destacar el bosc ripari que trobem vorejant els rius. Les especies més corrents són; el vern (Alnus Glutinosa), el salze (Salix Alba), l’om (Ulmus Carpinifolia), el freixe de fulla petita (Fraxinus Oxycarpa), i altres espècies introduïdes com el pollancre (Populus Canadiensis), el plàtan (Platanus Hybrida), la noguera (Juglans Regia), etc…

Vegetació actual

Vegetació als anys setanta
Vegetació als anys setanta

El paisatge descrit anteriorment està molt lluny d’assemblar-se al que trobem en l’actualitat. L’acció de l’home ha sigut en alguns punts tan accentuada que ha fet desaparèixer quasi completament alguns dels elements de vegetació o paisatges vegetals descrits, que ha transformat o ocupat amb els seus cultius i les seves edificacions.  De manera general podem dir que en la comarca totes les formacions vegetals han sigut més o menys modificades, arribant al punt en molts casos a trobar-se totalment substituïdes per altres formacions de caràcter secundari.

Paisatge de la fageda

El paisatge de les fagedes és el que ha sofert menys per l’acció humana, donada la seva posició relativament elevada així com també per la seva pendent. L’explotació forestal de les fagedes ha contribuït també a la conservació d’aquests boscos. L’extensió actual és realment considerable i ocupa la major part del territori que naturalment li correspondria. Existeixen, no obstant, alguns sectors de poca importància en els que ha desaparegut, principalment a l’extrem occidental de la vall d’Olot que es troba actualment cobert pels cultius i en alguna vessant de les muntanyes occidentals.

La fageda actual a la comarca presenta les característiques que s’han indicat de pobresa del sotabosc, degudes a les particularitats climàtiques de la zona, si bé que aquest mateix caràcter de gran neteja del sotabosc ha facilitat molt el pas i el pasturatge principalment de ramaderia vacuna que a la vegada influeix que aquest sotabosc no pugui prosperar degudament.

En alguns llocs del Puigsacalm el bosc ha sigut destruït i en el seu lloc s’han originat pastures.

Paisatge de la roureda humida

Aquest paisatge es troba situat a menor altura que el del faig, precisament degut a la inversió tèrmica que requereix només es troba al fons de la vall olotina. Això fa que es trobi en molt mal estat de conservació. La destrucció és màxima, tot el pla es troba ocupat dels camps de cultiu i en part també per les edificacions, de tal manera que d’aquest paisatge existeixen només alguns petits residus refugiats en raconades on, per circumstàncies especials han romàs resguardats de l’acció destructora de l’home. Mereixen menció especial el parc de Font-Moixina i el Parc Nou. Aquest últim és un parc públic que fins fa poc ha estat tancat a tota influència exterior. En aquest parc s’hi poden trobar grans exemplars de roure pènol, que com ja sabem ocuparia tota la vall si no hagués estat transformada. Pel que fa al parc de la Moixina, és un antic parc públic, la vegetació del qual no ha sigut sotmesa a tales abusives ni al pasturatge.

Paisatge de la roureda seca

La vegetació natural d’aquest paisatge es troba en gran part destruïda per l’acció colonitzadora de l’home. Tot i això, per no ocupar solament sectors idonis pel cultiu, sino també les vessants muntanyoses i sectors en pendents poc propícies per l’establiment humà, es conserven  d’aquests paisatges sectors importants sense alteracions fonamentals. Ara bé, el continu pasturatge que s’ha portat a terme per part, bàsicament, de ramaderia bovina, ha originat una modificació profunda de la vegetació. És molt comú veure rouredes clarejades amb un dens sotabosc de romagueres (Rubus Ulmifolius). Tampoc és estrany que l’explotació i el pasturatge hagi fet desaparèixer quasi tots els arbusts, en lloc dels quals hi podem trobar herbes de pasturatge.

Paisatge de l’alzinar de muntanya

Aquest paisatge ocupa una àrea molt extensa i es troba només parcialment desforestat. Els sectors en els que el bosc ha sigut destruït no passen de ser clarianes més o menys importants dins la gran massa boscosa.  Aquestes taques desforestades dins del bosc originades per les masies rodejades pels seus camps, tendeixen a desaparèixer com a conseqüència de l’èxode rural. En aquests casos no és estrany que sorgeixin boscos secundaris de pi roig (Pinus Silvestris). Els boscos de pi roig purs són molt rars, sempre apareixen barrejats amb les alzines.

Paisatge de l’alzinar mediterrani

Aquest paisatge es troba en gran part destruït degut a la intensa activitat humana.

En els sectors més temperats i secs, la destruciió de l’alzinar condueix a la formació d’un bosc secundari de pi blanc (Pinus Halepensis) o bé de Garric (Quercus Coccifera).

Pisos de vegetació

Com a conclusió de la descripció anterior es poden distingir els següents pisos de vegetació:

Pis de la fageda

S’exten en tota la regió per sobre els 1000 metres. Com a excepció descendeix fins als 600 metres a la Fageda d’en Jordà. El pis de la fageda és extens sobretot en el sector occidental, més muntanyós i humit. En la part oriental de la comarca només es troba alguna taca de fageda en els bacs frescos .

Pis de la roureda humida

A conseqüència de la inversió tèrmica es troba situat en el fons de les valls (450-500m.)

Pis de la roureda seca

Pot situar-se segon els llocs entre els 600-700 metres i els 100-1100 metres. En el fons de les valls, com a conseqüència de la inversió de la temperatura descendeix alguna vegada fins als 300 metres.

Pis de l’alzinar de muntanya

Ocupa els territoris més secs desde els 350 metres fins, en alguns casos, els 1000 metres, per exemple a la Vall de Bianya.

Pis de l’alzinar mediterrani

Fins els 350 metres.