Descripció

Inicialment va ser la església parroquial de Santa Pau, fins que es va construir el nou temple en el centre de la vila, prop del castell.

La fundació d’aquesta església és incerta. Segons un document que va existir abans de la guerra del 1936, datatd el 1652 i signat pel notari de Santa Pau Josep Puigsech, es diu que l’església fa ser fundada “l’onze cents cinquanta sis anys abans”, que correspon al 496. Tot i això, altres historiadors situen la seva fundació el segle IX. Entre el 929 i el 935, Raül, rei de França, feu donació al seu vassall Oliva de dues esglésies a la vall de Santa Pau, una de les quals dedicada a la Mare de Déu.

Sobre l’antigor de l’església, l’arqueòleg Miquel Oliva diu: “… Algunos testigos aparecidos por las inmediaciones montañosas, desde los restos del “ursus spoleus” en una covacha pròxima, nos trasladarían nada menos que a épocas prehistóricas. Pero dando otro immenso salto es ya de timepos medievales que la vetustez de aquel Rincón es irrefutable, para datar los indicios de vida y ocupación del pequeño valle, y por ende, de una realidad religiosa cierta”.

La primera notícia documental en què apareix el nom és del 1157, en una confessió feta per Ademar de Porqueres i la seva esposa Agnès al bisbe de Girona Berenguer de Llerç d’uns drets dominicals que rebien del bisbat. En aquest document hi trobem el nom “Archubus”.

Fins els terratrèmols del segle XV va ser la parròquia de Santa Pau. A partir de llavors la parròquia es va traslladar al nou temple de la vila, al costat del Castell. Queda constància en el testament de Hug Ademar I. Aquest, l’any 1391, diu que en cas de morir fora de casa, el seu cadàver ha de ser traslladat a Santa Maria dels Arcs i col·locat en un sepulcre de pedra, amb la serva estàtua jacent de cavaller armat. A més, també deixa 10000 sous per a fer una nova església dins la vila.

Els terratrèmols van deixar molt malmès l’edifici i la posterior reconstrucció va fer variar molt la seva estructura.

Entre el segle XVII i el XVIII es va construir un edifici al costat que va servir de hostatgeria pels peregrins. El 1963 es va restaurar i es va habilitar com a casa de colònies.

Les lleis desamortitzadores del 1836 van ser molt dolentes pel temple. Tot i això es va salvar una part del terreny proper ja que el rector de Santa Pau el va registrar a nom de Maria Arcs i l’Estat va creure que era una veïna del poble. Hi ha constància de varis pelegrinatges. Un d’ells, el 21 de maig de 1887, va començar a Olot i va aplegar 1500 persones.

La tradició popular parla d’un bou i una pastora del mas Plandevall van trobar la imatge en una cova plena de bardissam, cavitat que tenia la forma d’uns arcs, d’aquí ve el nom. Es sap que l’escultura antiga (s. XV) era de fusta i asseguda sobre unes arcades i que al segle XVII anava vestida i amb una capa blava. A llibre “Girona, bisbat marià” es pot llegir que “estava al peu de la creu amb les mans juntes, devotament inclinada damunt el cadàver del seu Fill, posat en un sepulcre obert. La talla del Crist jacent mesurava dos pams i mig de llarg; la de la mare, cinc centímetres més. Dins de la capelleta hi havia encara altres figures petitones i en relleu al voltant de la Verge: Jesús crucificat, els dos lladres, sant Joan evangelista, les Maries, la Verònica i altres més, que en conjunt reproduïen l’escena del Calvari”.

Un dels primers goigs van ser impresos a Girona l’any 1668 per Jeroni Palol:

“Senyora Verge molt pura
Concebuda sense embarchs,
Dels devots teniu gran cura
Verge Maria dels Archs”.

Tot i les reformes, segons Montsalvatje, encara hi ha restes de l’edifici primitiu del segle IX. Al nord hi ha un fris, dues finestres i dos ulls de bou. A l’est hi ha l’absis, semicircular amb una finestra, fris i arcuacions. A migjorn hi ha una finestra amb dues columnes i capitells. Sobre la finestra hi ha una arquivolta amb dibuixos geomètrics i figuratius. En aquesta mateixa banda hi ha la porta d’entrada antiga, cega. També hi ha dues finestres i diversos ulls de bou. En un d’aquests hi ha la data del 1678. A ponent hi ha la porta d’entrada, amb una llinda del 1755. A sobre hi trobem el campanar d’espadanya de doble obertura.

L’any 1962 es van fer obres i es van descobrir dues absidioles amagades dins el mur del creuer i la porta de la banda sud. El 1963, Càritas va restaurar l’hostatgeria per utilitzar-la de casa de colònies. Al 1966 van continuar les obres. Es va reconstruir l’absis i el creuer. A finals del 70 es va enrajolar el presbiteri i el terra. Recentment s’ha arreglat el teulat.

Situació

Fotografies

Bibliografia

Murlà i Giralt, Josep (1983). Guia del romànic de la Garrotxa. Olot: Alzamora.

Arnau i Guerola, Maruja (2000). Els pobles gironins. Festes, història costums, tradicions, vol. VI: La comarca de la Garrotxa (I). Olot: Impremta Aubert.

Pi i Tramunt, Daniel (1981). Santuaris muntanyencs de la Garrotxa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.