Descripció

Menhir conegut amb el nom de “Pedra del Diable” o “Pedra Dreta”. Es tracta d’un bloc basàltic de 2.8 metres d’alçada i una base de 80 centímetres. Fou Marià Vayreda qui el va donar a conèixer a la revista “La Ilustración de Madrid” l’any 1872 i més tard, el 1878, també en parlà el “Centro Artístico de Olot”.

Hi ha moltes teories sobre el seu origen i la seva utilitat. Cert és que no han trobat restes humanes als voltants i com va dir Joaquim Danés: “Ningú no pot dir si era un senyal commemoratiu d’alguna gesta notable, ni si era una fita termenal, entra la Índica i els auso-ceretes, o l’ausa. Temps endarrera, vista l’abundor de menhirs a la Bretanya, es digué si havien estat alçats pel poble cèltic. L’opinió ha canviat radicalment: hom té actualment els monuments megalítics no pel record d’un poble, sinó pel record d’una etapa prehistòrica, coincident amb el neolític i els primers temps del bronze”.

Tots els monuments d’aquests tipus que hi ha, tenen una llegenda al darrera protagonitzada pel diable. La d’aquí diu que una jove de Sarrià de Ter va fer un pacte amb el diable per travessar el Ter després d’unes riuades i poder trobar-se amb el seu estimat. El diable va començar a construir el pont però es va trobar que li faltava una pedra per acabar-lo. Va anar fins a les muntanyes a buscar-la i quan ja tornava, van tocar les dotze campanades. En aquell moment passava per sobre Santa Pau i li va caure la pedra.

Situació

Fotografies

Bibliografia

Arnau i Guerola, Maruja (2000). Els pobles gironins. Festes, història costums, tradicions, vol. VI: La comarca de la Garrotxa (II). Olot: Impremta Aubert.