Descripció

L’any 958, El bisbe de Girona Arnulf, va consagrar el temple anterior a l’actual, dedicat a Sant Esteve. Era citada com a “Sancti Stephani Martir”.

El vescomte Udalard i la seva esposa, l’any 1079, van fer donació de la vella església i terres de Sant Esteve de les Fonts a l’abadia de Sant Víctor de Marsella per tal que aquells monjos hi establissin un monestir filial.
El 1127 s’anomena “església de Sant Esteve o Sant Joan les Fonts”. Tot i que constava com a patró Sant Joan, el lloc preferent a l’altar major corresponia a Sant Esteve.
L’església romànica de Sant Joan és datada el 1106, durant el segon període romànic català. Una butlla del papa Pascal II la cita el 1113 depenent de l’abadia de Sant Víctor.
Des del principi i fins el 1423, el priors van ser nomenats pels abats de Marsella. A partir del 1424, es va separar de l’abadia de Sant Víctor i es va unir i els priors van ser nomenats pels abats de Besalú.
Els terratrèmols del segle XV van iniciar un període de decadència del monestir. Els priors van deixar de viure al monestir i es van traslladar a llocs més importants.
El 1592, el papa Climent VIII va incorporar els priorats de Santa Maria de Riudaura i de Sant Joan les Fonts a l’abadia de Sant Pere de Camprodon.
L’actual campanar es va reconstruir el 1791 ja que el vell es trobava en estat ruïnós. Tota la volta de l’església es va haver de reconstruir arran dels desperfectes ocasionats durant la guerra del 1936.
Del convent no es conserva cap resta. Es creu que es comunicava amb l’església per una porta lateral avui tapiada.

La construcció actual és, segons Puig i Cadafalch, del segon període romànic català, al voltants del 1106. Té una planta de tres naus i volta central apuntada. Les naus estan separades per pilars amb columnes adossades i coronades amb capitells ornats. A ponent hi ha la façana principal. En ella hi trobem la porta, amb arcs de gradació, arquivolta floral entrellaçada, timpà llis i columnes amb capitells treballats. A la porta s’hi veu una inscripció “Als 4 jull 1736. Obres que feu Miquel Castanyer”. A llevant hi ha dos absis. El central té dues finestres laterals i una de central. Va existir un tercer absis que fou enderrocat al segle XVIII per aixecar-hi la sagristia. Al sud hi ha una porta cega. Al nord hi ha indicis d’un primitiu monument romà. Aquí també hi ha una porta d’entrada cega. A l’interior hi ha unes pintures del 1957, de Núria Llimona. La pica baptismal d’immersió, del segle XII, està firmada. El campanar, al sud-oest, és una torre hexagonal acabada amb punxa.

El temple va ser declarat monument nacional el febrer de 1981.

Situació

Fotografies

Bibliografia

Murlà i Giralt, Josep (1983). Guia del romànic de la Garrotxa. Olot: Alzamora.

Arnau i Guerola, Maruja (2000). Els pobles gironins. Festes, història costums, tradicions, vol. VI: La comarca de la Garrotxa (II). Olot: Impremta Aubert.