Descripció

La via romana es va començar a estructurar a la península Ibèrica a partir del 218 aC. Aquestes vies sovint utilitzaven antics corriols i senders usats per la gent del país i que moltes vegades seguien passos naturals. Al nord-est de Catalunya, l’eix viari principal que hi va haver durant tota l’antiguitat fou el camí orientat nord-sud, és a dir, des dels Pirineus fins a les terres més meridionals. L’emperador August va fer, durant el decenni 16-6 aC una reestructuració de la via que anava de Roma a Gades (Cadis).

Al voltant d’aquesta via principal hi havia altres camins secundaris que connectaven amb els centres administratius, religiosos o econòmics que hi havia a la zona. A la zona més nord-oriental s’han pogut documentar cinc d’aquestes vies secundàries: la via del Capsacosta, el camí Gerunda-Emporiae, el camí Rhode-Iuncaria, el camí Emporiae-Iuncaria i la via Iuncaria-coll de Banyuls.

De la via del Capsacosta, es poden distingir dos trams, l’oriental i l’occidental. El primer naixia de la via Augusta a l’Alt Empordà i continuava fins a Besalú. El segon sortia de Besalú, seguia el riu Fluvià i travessava part de la Garrotxa fins a Sant Joan les Fonts. Llavors es dirigia cap a la Vall de Bianya i salvava el coll del Capsacosta fins a Sant Pau de Segúries on es bifurcava: un tram anava en direcció a Ripoll i un altre es dirigia cap a Camprodon i el coll d’Ares; aleshores creuava els Pirineus cap al Vallespir i fins el Voló, on es tornava a unir amb la via Augusta.

La via de Capsacosta no surt en cap texte clàssic i no la trobem documentada fins els segles X i XII. A partir del segle XVII és quan s’identifica la via com a romana.

Si ens fixem en el tram que va des del coll d’Ares fins a Besalú, només trobarem trams discontinus. En podem veure una part molt petita al cim del coll d’Ares per desaparèixer fins que la tornem a trobar a Sant Pau de Segúries. És des de l’indret de Sant Pau Vell i fins al pas dels Traginers a la vall de Bianya on hi trobem el tram més ben conservat de la via. A partir d’aquí i fins a Besalú es coneix l’antic traçat, algunes obres de fàbrica relacionades amb el camí i algunes obres d’enginyeria molt discontínues (sobretot entre Castellfollit de la Roca i el pla de Politger, a Sant Jaume de Llierca).

El tram a que es refereix aquest indret és, doncs, el tram de 7.5 km que va des de Sant Pau Vell fins el pas dels Traginers.

Al llarg d’aquest camí, els constructors es van veure obligats a fer grans obres per salvar l’important desnivell que hi ha. Trobem curts fragments rectes sostinguts per sòlides plataformes i murs de contenció fets amb grans blocs de pedra seca. Aquestes plataformes arriben a tenir 3.75 metres d’alçada en alguns punts, formant corbes molt tancades i amb uns pendents d’entre el 10 i el 20%. Aquest pendent va provocar que s’hagessin de reforçar les plataformes d’aquestes corbes amb la col·locació de bocs de pedra molt més grans, farcits amb pedruscall massís, sense terra.

La via està construïda amb dues filades de carreus que limiten els extrems. L’espai interior és empedrat amb blocs de pedra de dimensions més petites que les de les vores. L’amplada és d’entre 3 i 5.5 metres, tot i que en alguns punts les reformes han reduït aquesta de manera important.

Per evitar les inundacions trobem varies tècniques: seccions del paviment en forma d’arc; cunetes a la part inferior del camí; pedres verticals que travessen la calçada i funcionen com a trencaaigües; sistemes de drenatge per filtració; clavegueres i desguassos subterranis que surten a l’exterior per la paret de contenció.

En quant a obres majors, trobem un port que travessa la riera de Sant Salvador, restes d’un altre pont a la mateixa riera, una font coneguda com la font de l’Arç i unes edificacions que reben el nom de Cal Ferrer i els Hostalets de Capsacosta.

Les recerques arqueològiques no han confirmat, encara, que aquesta via sigui una de les vies secundàries de la via Augusta. Tot i això, algunes de les seves característiques són molt semblants a altres vies que sí són considerades romanes. La seva amplada és l’habitual en les vies romanes; el paviment empedrat; la cuneta lateral de desguàs; alguns documents medievals indiquen que la via ja existia i en aquella època s’utilitzaven les vies romanes; altres documents parlen de reformes de la via i per tant cal datar-la en èpoques anteriors.

Es creu que la utilitat d’aquesta via era per la comunicació amb les explotacions mineres de les zones altes de la Garrotxa i el Ripollès en època romana.

Durant els terratrèmols de 1427-28 la via quedà inservible durant un temps. Això provocà una gran reforma que deixà en desús antics traçats i estructures molt malmeses.

En època moderna, aquesta via es va convertir en el camí ral entre Olot i Camprodon. El segle XVIII aquest camí era molt important per unir Olot (que era una administració agregada a Barcelona) amb Camprodon i Ripoll (que eren estafetes agregades a Olot). Durant la invasió francesa a principis del segle XIX, la via fa ser molt reformada i amb la construcció de la carretera C-153 el 1926-27, la via del Capsacosta es va deixar d’usar, definitivament, com a eix de comunicació.

Durant l’hivern de 1981-82 i durant unes prospeccions de petroli es van fer malbé varis metres de la via.

L’any 1994 es van iniciar obres per tornar part del seu aspecte original.

Situació

Traçat de la Via (http://monrota.blogspot.com.es/2013/05/via-romana-del-capsacosta.html)
Traçat de la Via (http://monrota.blogspot.com.es/2013/05/via-romana-del-capsacosta.html)

Fotografies

Bibliografia

Francesc Busquets i Costa, Marta Fàbregas i Espadaler i Montse Freixa i Vila. La via del Capsacosta