Geografia

La comarca de la Garrotxa comprèn l’alta conca del riu Fluvià i les capçaleres de la Muga, al nord, i de les rieres, pertanyents a la conca del Ter, d’Amer i de Llémena, al sud.

El límit septentrional de la comarca és fixat per la frontera francesa, que segueix aproximadament la divisòria d’aigües entre les conques del Fluvià i del Tec. Per l’est, la Garrotxa acaba on acaben les muntanyes per deixar pas a les planes de l’Empordà i del Gironès. Per l’oest és la divisòria entre les conques del Fluvià i del Ter que separa aquesta comarca del Ripollès i pel sud, ultrapassant la serralada del Corb i Finestres, s’estén per la Vall d’Hostoles fins a les cingleres de la Salut, que la separen d’Osona i la Selva. Cal dir que els límits de la comarca han canviat des de que es va escriure aquesta descripció. Bàsicament els límits van canviar per l’oest a l’alçada de Beget, que van passar a pertànyer al Ripollès (1969)  i per l’est a l’alçada de Lliurona que van passar a pertànyer a la comarca de l’Alt Empordà (1969).

El territori que queda encerclat dintre aquests límits no és pas homogeni; s’hi dibuixen clarament dues regions o subcomarques: la que s’estén pel nord-est, que tant per la seva situació com per l’altitud del terreny ha estat denominada per molts autors Alta Garrotxa; i la del sud-oest, que ha rebut repetidament la denominació de Comarca d’Olot.

L’alta Garrotxa comprèn els contraforts calcaris de l’extrem oriental de la serralada pirinenca que des del sector del coll d’Ares es projecten cap al sud constituint les abruptes elevacions del Mont Falgars (1610 metres), Coma Negra (1558 metres), Bassegoda (1376 metres), Puig Ou (1299 metres), Mare de Déu del Mont (1115 metres) i el laberíntic sistema de llurs derivacions. Les calcàries que constitueixen aquestes muntanyes originen una manca absoluta d’aigua superficial que a primera vista fa pensar en l’existència d’unes característiques climàtiques diferents de les de la plana d’Olot. Al feréstec paisatge se superposa per consegüent la manca d’aigua i d’humitat, un relleu extremament intrincat i abrupte i una marcada pobresa en la vegetació i en els conreus que deixen veure en tot moment les formes turmentades i les tonalitats clares de la roca nua.

Fàcilment es comprèn que les característiques esmentades no són favorables a l’existència d’una població densa. El nombre d’habitants és molt reduït.

La plana d’Olot, un dels centres de màxima pluviositat i humitat atmosfèrica de Catalunya, contrasta amb l’Alta Garrotxa pel seu paisatge amable, suau, amb boscos abundants i una catifa contínua de vegetació que li dóna gairebé l’aspecte de les valls atlàntiques, tot i estar sols a 45 km de les costes mediterrànies. Aquest canvi tan sobtat està íntimament relacionat amb la desaparició de les calcàries; els materials d’aquest sector, poc permeables, permeten una circulació superficial normal d’acord amb la pluviositat de la regió. Aquesta part està formada per una sèrie de falles en un sistema de fosses tectòniques que permeten la constitució de planes prou extenses per a l’establiment de conreus d’una certa importància, fertilitzats pels productes dels volcans extingits que contribueixen especialment a donar originalitat al paisatge. Els relleus aquí són més suaus, tan sols la imponent mola del Puigsacalm (1515 metres), Puig Cubell (1485 metres), Cabrera (1306 metres) i la serralada del Corb i Finestres (Puigsallança – 1027 metres) ens recorden la proximitat dels Pirineus.

El relleu: contrast entre l’Alta Garrotxa i la comarca d’Olot

El relleu és l’element del paisatge que contribueix més acuradament a diferenciar les dues subcomarques que constitueixen la Garrotxa. A l’Alta Garrotxa predominen les calcàries mentre a la Comarca olotina els materials més abundants són les margues.

Les calcàries de l’Alta Garrotxa, la intercalació de bandes margoses, així com l’alteració química que sofreixen les calcàries per acció de l’aigua permeten explicar el complicat laberint de relleus d’aquesta zona. L’erosió diferencial d’aquestes calcàries ha tallat el salvatge relleu de cingleres i engorjats. Sobre les margues es modelen formes més suaus on s’estableixen els reduïts conreus.

La xarxa hidrogràfica facilita la diferenciació de massissos o grups de massissos en aquesta compacta i intrincada acumulació de plecs. El Fluvià, l’artèria principal de la xarxa, separa en realitat les dues subcomarques. És un riu de tipus mediterrani de cabal no gaire important (a Olot 1.07 m3/s, a Crespià 7.82 m3/s), subjecte, però, a crescudes com per exemple la de 1940, que arribà a aconseguir a Crespià 2875 m3/s. El seu afluent principal és el Llierca, riu que en la part superior del seu curs corre d’oest a est. Poc més amunt de Sadernes s’ajunta amb la riera de Sant Aniol, que baixa dreta cap al sud i des d’aquest punt, com si continués el curs d’aquesta riera, segueix gairebé exactament la direcció nord-sud, perpendicular a la del Fluvià, al qual s’aboca. A ponent d’aquesta línia nord-sud hi ha els massissos de Montfalgars (1610 metres), serra de Monars (1380 metres) i el puig de Coma Negra (1550 metres). Més al sud, el riu Borró, afluent del Fluvià, divideix el conjunt muntanyós de Bassegoda (1363 metres), Riu i Gitarriu (980 metres) del massís de la Mare de Déu del Mont (1115 metres).

La capçalera del Fluvià i la part meridional de la conca mitjana d’aquest riu constitueixen la subcomarca d’Olot. En aquest sector no apareixen les calcàries pràcticament enlloc, les margues són els materials sedimentaris més freqüents. Les margues són materials tendres i impermeables de color blavenc, molt sensibles a l’acció de la humitat, els quals contribueixen a la formació de les cubetes orientals.

L’esquarterament del territori per una sèrie de falles perpendiculars ha donat lloc a un veritable sistema de horsts (pilars tectònics) i fosses tectòniques. Entre les dues falles principals, de direcció nord-sud, que corren respectivament al peu del Puigsacalm i entre les muntanyes de la Garrotxa i la depressió empurdanesa, hi ha una sèrie de falles menys importants perpendiculars a les primeres que delimiten els horsts del Corb-Finestres-Rocacorba, situat entre les fosses d’Hostoles i d’Olot-Mieres, i el host de Sant Julià, que se situa entre aquesta darrera fossa i la vall del Fluvià. La fossa principal, o sigui la d’Olot-Mieres, és subdividida per petites falles, paral·leles a les principals, en altres cubetes i horsts secundaris que d’oest a est són les cubetes d’Olot, de Santa Pau i de Mieres, separades respectivament pels horsts de Santa Llúcia, del Monestir i del Mont Falgars.

A les cubetes més occidentals, o sia les d’Olot i de Santa Pau, la presència de formacions volcàniques contribueix extraordinàriament a definir un paisatge molt característic. Les constitueixen materials exclusivament basàltics, que es presenten en forma de corrents de lava compacta, que en el país rep el nom de pedra tosca. Els principals corrents són:

Els corrents de lava porosa s’estenen principalment al sud de la ciutat d’Olot i procedeixen dels volcans de Sa Cot (Croscat, Puig de la Costa, Puig Jordà, Ca de Bosc de Balet, Ca de Bosc de Sa Cot i Puig Cabrioler) i del volcà dl Racó situat a l’extrem occidental de la serra del Corb. Aquest corrent fa de substrat al denominat Bosc de Tosca, àrea amb caràcter de malpaís, on poden comptar-se més de seixanta petits cons d’explosió.

La informació sobre el clima i la vegetació es troben en els apartats corresponents de l’índex principal.

Agricultura, ramaderia i explotació forestal

Estructura de la propietat agrícola

L’activitat agrícola, ramadera i forestal està lligada pràcticament als masos. La propietat del mas passà, després de diverses vicissituds, dels monestirs i dels senyors feudals als cultivadors mateixos, que amb el temps s’enriquiren i constituïren la noblesa de la terra, que passà a poc a poc a viure en els nuclis concentrats i limità la residència en els masos només alguns mesos a l’any. Així s’introduïren uns altres cultivadors nous en qualitat de masovers. Existeixen dos tipus de mas: el petit, en el qual no pot viure més d’una família, i el gran, que sol contenir l’habitació del pagès i la de l’amo. Per regla general, els masos petits formen part, o n’han formada, d’una agrupació de masos, patrimoni d’un sol propietari, que consta de la casa gran i de tres a deu masos petits. El masover ocupa la casa per regla general en qualitat d’arrendador que rep una part important dels fruits de la terra; hi ha una gran varietat de tractes segons la qualitat de les terres. A la plana d’Olot el més corrent és el tracte de terços (dos terços pel masover i un per l’amo); per l’Alta Garrotxa és més acostumat d’anar a quarts o cinquens. El bestiar gros acostumava a anar a mitges i darrerament es va passar a terços. El bestiar petit es solia deixar totalment pel pagès. L’explotació del bosc anava a compte totalment de l’amo. La tendència, però, és que l’amo torni a viure o ser molt sovint al mas i encarregui la feina a mossos. Les propietats són per regla general petites i no passen de 10-12 hectàrees i per terme mitjà tenen entre 5 i 10 hectàrees incloent bosc i pastures. Els grans patrimonis arriben a reunir de 20 a 30 hectàrees de conreu i 100 o 200 de bosc, però aquestes dimensions són excepcionals.

Sistemes de conreu

Els sistemes de conreu varien segons si és a l’Alta Garrotxa o a la plana d’Olot. La sequedat de l’Alta Garrotxa fa que el guaret s’hagi mantingut fins a l’aparició del blat de moro. A Olot, en canvi, el fajol i el mill feien des de temps antics la funció de cereal de primavera i permetien mantenir una rotació quasi contínua. Les artigues han estat molt usades gràcies a que el bosc es refà amb força facilitat tot i que en l’actualitat són força esporàdiques.

Evolució dels cultius

Fins el segle XVIII els cultius de la comarca han estat els tradicionals dels països mediterranis: cereals, vinya i olivera. Entre els cereals que se sembren a la tardor són fonamentals el blat i el sègol, aquest últim en els sectors més freds i humits de la plana d’Olot. De vegades el sègol se sembra barrejat amb el blat. A l’Alta Garrotxa el blat predomina obertament. També hi són conreats civada i ordi. Entre els cereals que hi sembren la primavera cal destacar el fajol que es cultiva exclusivament a la plana d’Olot i Santa Pau i en especial sobre terrenys volcànics. El mill sembla que ha tingut importància a les cubetes orientals de Mieres i Sant Miquel de Campmajor.

La vinya és el cultiu que durant el segle IX apareix més profusament citat en els documents. En aquells moments la vinya experimenta la primera expansió, en la qual s’ha de veure la influència de la colonització monàstica i el caràcter autàrquic del mas. Es pot documentar la presència de la vinya en la major part dels municipis de la Garrotxa. La tendència des del segle XVIII ha estat la disminució, que s’explica per les condicions físiques poc favorables.

Els olivets abans del segle XVIII s’estenien també per una gran part de la comarca malgrat les dificultats climàtiques. Els masos grans disposaven de trull per a poder extreure l’oli, al costat del celler per el vi.

Junt amb aquests conreus més importants hi havia el de dues plantes tèxtils: el lli i el cànem, que es donaven primordialment a la plana d’Olot. Els cultius d’horta i alguns fruiters per al consum de la casa no falten tampoc en el mas ordinari.

A partir de l’últim quart del segle XVIII l’agricultura de la comarca experimenta canvis importants amb la introducció del blat de moro i de les patates (anomenades aquí trumfes). L’expansió del blat de moro es va donar fins al primer quart del segle XIX. La patata es va introduir més tard que el blat de moro, no va ser fins a la primera meitat del segle XIX.

En aquest període d’expansió del blat de moro i la patata, la vinya i l’olivera experimenten una contracció. Tot i això a mitjans del segle XIX la vinya va renéixer assolin un màxim coincident amb la crisi de la fil·loxera a França. Aquest creixement de la vinya és efímer ja que el 1879 penetra la fil·loxera per l’Empordà i ja no es tornaran a replantar. Les oliveres es van replegant cap a la part oriental de la comarca. Les oliveres segueixen replegant-se de manera contínua i lentament cap a la part oriental de la comarca. Avui el conreu del lli ha desaparegut completament.

Els conreus al 1959

En l’actualitat es torba, a la comarca, la rotació normal a base de la divisió de la terra en dos fulls, en un dels quals hom sembra el blat i després el fajol o blat de moro tardà i mongetes (fesols) o naps. A l’altre, hom hi sembra el blat de moro.

El conreu de cànem ha perdurat a les hortes regades i a les voreres dels camps fins al primer quart del segle XX; actualment ha desaparegut del tot. Les vinyes també han desaparegut pràcticament. El fajol, en el moment present, es troba en plena regressió, perquè no hi ha manera de segar-lo a màquina.

Les oliveres s’havien mantingut fins al 1956 en el sector oriental i central de la comarca, però amb els freds d’aquell any es malmeteren tots, i només van restar en els sectors més orientals a l’est de Mieres i Argelaguer.

A partir de 1939 s’ha incrementat el conreu dels farratges, particularment de l’alfals, el trefle, el fenc i la melca. Aquests conreus es van incrementat al mateix ritme que ho fa la producció lletera.

Recentment un nombre important d’agricultors, especialment al pla d’Olot, han constituït una cooperativa amb la finalitat d’estudiar les possibilitats frutícoles de la subcomarca. Com a prova han començat amb la plantació de 27000 pomeres i es preveu que es podrien dedicar a aquest conreu uns 20 termes dels voltants d’Olot.

Els conreus al 2010

Pel que fa a l’aventura de les pomeres, aquesta es va anar abandonant paulativament fins a restar en la actualitat de manera residual en alguns llocs.

En els darrers temps s’ha intentat crear una sèrie de denominacions d’origen relacionades amb productes agrícoles. Destaquen les patates de la Vall d’en Bas i els fesols de Santa Pau. També s’han reintroduit el conreu del fajol i del farro, aquests relacionats amb la denominada cuina volcànica.

Pel que fa a la ramaderia, s’ha vist un creixement important en la producció lletera gràcies a la cooperativa de la Fageda. Actualment disposa d’uns 500 caps que produeixen uns 2 milions de litres per any. Relacionada amb aquesta cooperativa s’ha vist un creixement dels conreus de blat de moro dedicats a alimentar el bestiar.

Ramaderia

Cada mas compta amb un nombre més o menys reduït de caps de bestiar que permeten al masover comprar coses que no s’obtenen al mas. La ramaderia és molt més important a l’Alta Garrotxa, que disposa de pastures d’alta muntanya; aquí les cases de pagès arriben a tenir fins a 70 caps de bestiar boví, que hom destina principalment a la carn, a més del ramat d’ovelles.

Explotació forestal

Els boscos han estat explotats des de temps immemorials a la comarca. Existeixen dos tipus d’explotació, per a fusta i per a carbó. Són destinats a la primera els importants boscos de roure i de faig, així com les plantacions d’arbres de ribera; a la segona els boscos d’alzina. Els alzinars s’aclareixen cada deu anys aproximadament. En els moments en que no es produïa carbó, s’afavoria el creixement d’arbres de fusta al mig dels alzinars; pins, trèmols…

L’evolució de la població

La situació de la comarca i les restes prehistòriques que s’hi han trobat permeten pensar que la regió degué estar ocupada per l’home des del Paleolític. Aquesta primitiva ocupació del territori, de forma més o menys permanent, perdurà a través del temps, de tal forma que segueixen trobant-se restes pertanyents a les diverses cultures que se succeïren. Les dracmes pseudoemporitanes amb noms que presenten l’arrel olo, junt amb la troballa de ploms a Empúries en els quals apareixen clarament citats els olossitani, ens indiquen l’existència d’una població pre-romana que probablement devia estar situada en aquest sector de la Garrotxa. El procés de romanització i posteriorment la dominació germànica es fan palesos també aquí per les restes trobades, i aquesta darrera sobretot per la toponímia. Cal tenir present que la comarca va ser assolada diverses vegades per fort terratrèmols que van fer desaparèixer moltes de les possibilitats de conèixer les èpoques passades.

Després de la invasió serraïna queda molt clar per la documentació històrica que la comarca es trobava en un moment de fort despoblament. En el segle IX comença la nova colonització medieval, predominantment de tipus monàstic. Hi podem veure dues etapes, la primera representada per la florida dels tres grans monestirs de Sant Esteve de Banyoles, Sant Aniol d’Aguges i Santa Maria de Ridaura. El primer i l’últim colonitzaren sectors importants de la comarca d’Olot i el de Sant Aniol una bona part de l’Alta Garrotxa i també d’Olot. Un segon moment de colonització correspon als segles XI i XII i es relaciona amb la puixança dels dos monestirs de Santa Maria de Besalú i de Ripoll.

Tant els monestirs com els senyors que van rebre territoris importants per a colonitzar els van dividir en petites unitats complexes d’explotació, els masos, de gran transcendència per la seva perduració a través dels temps. El mas constituirà a partir d’aquest moment la forma fonamental d’ocupació del sòl a tota la comarca. El mas comprèn, a més de la casa, els conreus, una porció de bosc i de pastures, de manera que cada mas pugui abastar-se a ell mateix en tots els aspectes possibles. Aquest ideal autàrtic està tan arrelat a la pagesia de la comarca que actualment la introducció de tècniques o cultius nous que tendeixin al monocultiu es fa més costosa que en altres indrets de Catalunya.

La densitat dels masos segueix les fluctuacions generals de la població. A partir del segle XVI es nota un augment quasi continuat en el nombre d’aquests, que conquereixen de mica en mica per al conreu terres cada cop de qualitat inferior i situades en un nivell més elevat. Les artigues escalen les muntanyes en molts punts de la comarca fins al mateix cim. A començament del segle XIX el nombre de masos arriba al màxim a la comarca; fins i tot s’aconsegueix conquerir per al conreu sectors del Bosc de Tosca, a base d’arrencar la crosta de lava amb la qual els pagesos van formar les típiques cabanes i les parets que encerclen les parcel·les.

A partir de començaments del segle XX i sobretot en la segona meitat del segle van començar a ser abandonades les terres de qualitat inferior. L’Alta Garrotxa, de possibilitats escasses pel conreu, el 1956 ja presentaven el 36% dels seus masos abandonats. Aquest fet tendeix a intensificar-se de tal manera que a la comarca d’Olot, per sobre els 600 metres, només continuen ocupats els masos millors i més grans. A les zones planes no s’observa aquest fet, ans el contrari, ja que s’hi poden veure cases de nova construcció.

Els nuclis de població concentrada són poc importants; si exceptuem Olot amb el 60% de la població, només 3 dels 20 municipis restants superen els 2000 habitants, 8 no superen els 500 habitants (Idescat-2009). Les poblacions més petites es troben en els punts més allunyats d’Olot, a la vall del Llémena i del Ser i a l’Alta Garrotxa.

Les dades més antigues que es tenen de la població de la comarca són del segle XIV. En aquest moment hi apareixen un total de 3265 focs, que equivalen aproximadament a uns 11000 habitants. En el segle següent les fams i pestes van fer disminuir la població fins els 7000 habitants. En el segle XVI la població va tornar a augmentar: el 1553 es registren 8600 persones. El segle XVII, en què la població va arribar als 16000 habitants, és per la comarca un segle d’extraordinari creixement demogràfic, només atribuïble a una forta immigració, segurament francesa. El segle XVIII es registra un creixement normal; el 1787 la xifra és de 27900 habitants. En el cens de 1857, la xifra global de la Garrotxa és de 44594 habitants.

Evolució de la població a la Garrotxa
Evolució de la població a la Garrotxa

En el segle XX, la població va experimentar algunes oscil·lacions, la comarca va enregistrar una població de 45350 habitants el 1860. En els anys de crisi econòmica i d’emigració que seguiren a finals de segle, la població va tornar a disminuir fins els 37349 habitants l’any 1900. Posteriorment, gràcies als nuclis industrials de la vall del Fluvià, la població va tornar a augmentar, el 1920 es registren 42160 habitants. Tot i això, la industrialització no va poder compensar la despoblació que varen viure les comarques de muntanya i el cens de 1960 registre 41254 habitants. La població a 2009 va créixer fins els 55539 habitants. Diferència deguda bàsicament a la immigració, al principi des de sectors d’Espanya i després des de l’estranger.

La zona muntanyosa d’altitud superior als 700 metres va registrar una disminució constant de la població des del començament del segle XX. És especialment significativa l’evolució de l’Alta Garrotxa tal com es veu en la següent taula.

Evolució de la població a l'Alta Garrotxa
Evolució de la població a l’Alta Garrotxa

He inclòs Beget i Bassegoda tot i que des de 1969 que no formen part de la Garrotxa. Beget es va unir a Camprodon i Bassegoda es va unir a Albanyà. Oix, per la seva part, s’ha unit a Montagut recentment. Sales de Llierca, tot i la seva proximitat amb Tortellà, roman independent.