Descripció

El lloc de Pincaró ja consta l’any 881 com a “Pinacarcone” i hauria sigut habitat pels monjos de Santa Maria d’Arles. A finals del segle XIII ja trobem l’església documentada com a “ecclesia parrochialis sancti Bartholomei de Pinquerono”. El topònim va canviar a “Pinqueró” l’any 1304 i “Pincharone” l’any 1362. Durant el segle XIV era església parroquial. Cap a finals del segle XVI va unir-se a la de Sant Pere d’Albanyà. Consta que el 1722, l’església de Sant Bartomeu de Pincaró i la de Sant Pere d’Albanyà pertanyien a Sant Llorenç de la Muga.

L’edifici és del segle XII, d’una nau, amb volta de canó. A llevant hi ha l’absis, semicircular i una finestra al centre. A migjorn hi ha la porta d’entrada, amb arcs en gradació, llinda i timpà llis. En aquest mateix cantó hi ha una finestra. A ponent hi ha una finestra i el campanar, d’espadanya i doble obertura.

Situació

Fotografies

Bibliografia

Murlà i Giralt, Josep (1983). Guia del romànic de la Garrotxa. Olot: Alzamora.